27 de gener a l'Euskal Etxea de Barcelona
Tot i que el documental és de 2007, desgraciadament la tortura encara existeix a l'estat espanyol i la denúncia que vam fer fa 6 anys, no ha caducat.
Us animem a veure el documental el proper 27 de gener a l'Euskal Etxea de Barcelona (c.Arc de Sant Vicenç, s/n) a les 18.30h.
Hi participaran :
- Ramon Piqué, Associació Memòria contra la Tortura
- Jordi Vilaseca, un dels protagonistes del documental
dimarts, 8 de gener del 2013
dissabte, 18 d’octubre del 2008
Creuem el toll!
El documental arriba a d'altres continents! De la mà de Ramon Piqué, la setmana vinent serà a Mèxic i Nicaragua. Dos països on de vegades els costa de creure que hi hagi tortura a l'estat espanyol.
Això suposa una bona notícia més, i és que l'hem traduït a un altre idioma! Ja en queden menys!
Això suposa una bona notícia més, i és que l'hem traduït a un altre idioma! Ja en queden menys!
diumenge, 7 de setembre del 2008
Passi del Documental a Bellvitge
A les Festes de Bellvitge teniu una nova cita amb el documental.
11-9-2008/19.15h
dimarts, 5 d’agost del 2008
Quan no hi podem ser...
No sempre podem assistir als passis que féu del documental. De vegades, perquè ens és impossible per la feina i, d'altres, perquè, sortosament, corre per arreu i sabem de moltes persones que organitzen passis pel seu compte. ´
Davant d'aquesta situació vam pensar de fer una carta per adreçar-la als llocs on no poguéssim anar però també, per si el veieu a casa, podeu saber per què el vam fer.
Així que, us obrim les portes de casa...
SILENCI AQUÍ ES TORTURA
Abans de res, volem disculpar-nos perquè si esteu llegint això és perquè no hem pogut anar al passi que feu del documental. I us volem donar les gràcies. Perquè cada vegada que arribem a una nova persona, hem aconseguit el que volíem: que el vegin els i les que saben que existeix, els i les que en lluiten en contra, els i les que no en saben res, els i les que la justifiquen... Perquè la tortura, ha d’estar en boca de tothom. Per generar lluites, per remoure consciències, per crear dubtes, i per demostrar que sabem que la utilitzen i que no podran seguir amagant-la.
Els motius
Cadascuna té els seus. N'hi ha que ja fa anys que dúiem el tema de la tortura entre cella i cella perquè havíem conegut casos, d'altres que pensàvem que era una qüestió de pura injustícia i que la denúncia formava part del sentit comú. El que sí que sabíem és que és una pràctica que ho supera tot. Que costa de creure que algú no tingui escrúpols. És tabú, és una aberració sense límits i, a més, ningú accepta que passi en un estat suposadament "democràtic", cosa que encara la fa més terrible perquè ningú et creu.
També, el fet que hi ha pocs -per no dir gairebé cap- documents que denunciïn la tortura, especialment amb un llenguatge que arribi a tothom, ens va animar a fer el documental. Perquè creiem que necessitem de la implicació de tota la societat per combatre-la. Per això vam decidir fer-ho amb termes que arribessin a tothom, que quedés poc “pamfletari” per entendre’ns, descobrint l’engranatge perfecte que permet que al 2008 encara es torturi. I el millor és que, intentant ser imparcials, la denúncia sorgeix per ella mateixa.
La qüestió és que, després de les jornades contra la tortura i, havent-nos enganyat unes a les altres per ficar-nos-hi de cap sense mitjans ni diners, era l’oportunitat i el moment de fer alguna cosa. Si esperàvem a tenir diners o algun lloc on passar-lo, podíem quedar-nos esperant tota la vida.
Això sí, buscàvem denunciar la tortura en tots els seus àmbits: per motius polítics, a presos socials, a persones migrades... però quan vam començar a gravar teníem tanta documentació que vam decidir fer tres treballs. Aquí teniu el primer.
Com el vam fer
Sense detalls: no volíem donar detalls sobre les tortures. Volíem passar-hi per sobre. L’important no és si et fan la bossa, et diuen que mataran la teva mare o et neguen la medicació. Importa veure totes les parts implicades.
Sense “motius”: Entre cometes, evidentment. No volíem explicar en cap cas de què acusaven les persones protagonistes del documental. Ens era igual. Mai, sota cap concepte, podem justificar la tortura.
Sense diners: Vam fer el documental amb els estalvis, dormint a casa d’amics, demanant festa a la feina, amb presses, amb l’equip que teníem a mà,però sense la tecnologia i els recursos amb els quals ens hauria agradat treballar. La part tècnica doncs, no és ni de bon tros la millor, però estem segures que hem aconseguit que la denúncia arribi.
Sense difusió: Teníem molt clar que si algú ens havia de censurar fossin els altres. Vam intentar passar el documental a La2 i a TV3. Persones de confiança del segon ens van dir que no ens farien cas, a TVE l’equip de Línia 900 va veure el documental i van dir que s’havia de passar, però un parell dels qui manaven van dir que no, que era apologia del terrorisme... d’estat, al nostre parer. Encara que no és veritat que no hagi tingut difusió perquè a través de diferents entitats, col·lectius, amics i amigues, la Directa, o vosaltres estem arribant a força llocs. I que no pari, la denúncia de la tortura ha de ser un virus que contamini tota la societat.
Protagonistes
Totes en som protagonistes. Però en aquest cas n’hi ha sis de més destacades. El Jordi Vilaseca, el Dani Morales, la Nekane Txapartegi, l’Uai Romano, l’Iker Agirre i l’Amaia Urizar. Les seves històries però, són com les de moltes altres persones.
Gairebé al final del documental expliquem com està la situació de cadascú. El vam acabar el 2007 i la majoria han estat condemnats. Amb declaracions obtingudes sota tortura.
Hi ha però uns altres protagonistes, els qui es van negar a parlar amb nosaltres. Els qui van posar excuses com que el nostre trípode no cabia en una roda de premsa dels mossos d’esquadra. Si se n’amaguen. Si ens veten, deu ser perquè saben que diem la veritat.
Qui tortura?
El mecanisme que permet la tortura és com l’engranatge d’una màquina. Un engranatge format per policia i funcionaris de presons, fiscals, metges forenses, jutges, mitjans de comunicació i la societat que calla, gira la cara o justifica la tortura.
I qui ho impedeix
Totes nosaltres! Una vegada més, gràcies per voler veure 32 minuts de denúncia!
Davant d'aquesta situació vam pensar de fer una carta per adreçar-la als llocs on no poguéssim anar però també, per si el veieu a casa, podeu saber per què el vam fer.
Així que, us obrim les portes de casa...
SILENCI AQUÍ ES TORTURA
Abans de res, volem disculpar-nos perquè si esteu llegint això és perquè no hem pogut anar al passi que feu del documental. I us volem donar les gràcies. Perquè cada vegada que arribem a una nova persona, hem aconseguit el que volíem: que el vegin els i les que saben que existeix, els i les que en lluiten en contra, els i les que no en saben res, els i les que la justifiquen... Perquè la tortura, ha d’estar en boca de tothom. Per generar lluites, per remoure consciències, per crear dubtes, i per demostrar que sabem que la utilitzen i que no podran seguir amagant-la.
Els motius
Cadascuna té els seus. N'hi ha que ja fa anys que dúiem el tema de la tortura entre cella i cella perquè havíem conegut casos, d'altres que pensàvem que era una qüestió de pura injustícia i que la denúncia formava part del sentit comú. El que sí que sabíem és que és una pràctica que ho supera tot. Que costa de creure que algú no tingui escrúpols. És tabú, és una aberració sense límits i, a més, ningú accepta que passi en un estat suposadament "democràtic", cosa que encara la fa més terrible perquè ningú et creu.
També, el fet que hi ha pocs -per no dir gairebé cap- documents que denunciïn la tortura, especialment amb un llenguatge que arribi a tothom, ens va animar a fer el documental. Perquè creiem que necessitem de la implicació de tota la societat per combatre-la. Per això vam decidir fer-ho amb termes que arribessin a tothom, que quedés poc “pamfletari” per entendre’ns, descobrint l’engranatge perfecte que permet que al 2008 encara es torturi. I el millor és que, intentant ser imparcials, la denúncia sorgeix per ella mateixa.
La qüestió és que, després de les jornades contra la tortura i, havent-nos enganyat unes a les altres per ficar-nos-hi de cap sense mitjans ni diners, era l’oportunitat i el moment de fer alguna cosa. Si esperàvem a tenir diners o algun lloc on passar-lo, podíem quedar-nos esperant tota la vida.
Això sí, buscàvem denunciar la tortura en tots els seus àmbits: per motius polítics, a presos socials, a persones migrades... però quan vam començar a gravar teníem tanta documentació que vam decidir fer tres treballs. Aquí teniu el primer.
Com el vam fer
Sense detalls: no volíem donar detalls sobre les tortures. Volíem passar-hi per sobre. L’important no és si et fan la bossa, et diuen que mataran la teva mare o et neguen la medicació. Importa veure totes les parts implicades.
Sense “motius”: Entre cometes, evidentment. No volíem explicar en cap cas de què acusaven les persones protagonistes del documental. Ens era igual. Mai, sota cap concepte, podem justificar la tortura.
Sense diners: Vam fer el documental amb els estalvis, dormint a casa d’amics, demanant festa a la feina, amb presses, amb l’equip que teníem a mà,però sense la tecnologia i els recursos amb els quals ens hauria agradat treballar. La part tècnica doncs, no és ni de bon tros la millor, però estem segures que hem aconseguit que la denúncia arribi.
Sense difusió: Teníem molt clar que si algú ens havia de censurar fossin els altres. Vam intentar passar el documental a La2 i a TV3. Persones de confiança del segon ens van dir que no ens farien cas, a TVE l’equip de Línia 900 va veure el documental i van dir que s’havia de passar, però un parell dels qui manaven van dir que no, que era apologia del terrorisme... d’estat, al nostre parer. Encara que no és veritat que no hagi tingut difusió perquè a través de diferents entitats, col·lectius, amics i amigues, la Directa, o vosaltres estem arribant a força llocs. I que no pari, la denúncia de la tortura ha de ser un virus que contamini tota la societat.
Protagonistes
Totes en som protagonistes. Però en aquest cas n’hi ha sis de més destacades. El Jordi Vilaseca, el Dani Morales, la Nekane Txapartegi, l’Uai Romano, l’Iker Agirre i l’Amaia Urizar. Les seves històries però, són com les de moltes altres persones.
Gairebé al final del documental expliquem com està la situació de cadascú. El vam acabar el 2007 i la majoria han estat condemnats. Amb declaracions obtingudes sota tortura.
Hi ha però uns altres protagonistes, els qui es van negar a parlar amb nosaltres. Els qui van posar excuses com que el nostre trípode no cabia en una roda de premsa dels mossos d’esquadra. Si se n’amaguen. Si ens veten, deu ser perquè saben que diem la veritat.
Qui tortura?
El mecanisme que permet la tortura és com l’engranatge d’una màquina. Un engranatge format per policia i funcionaris de presons, fiscals, metges forenses, jutges, mitjans de comunicació i la societat que calla, gira la cara o justifica la tortura.
I qui ho impedeix
Totes nosaltres! Una vegada més, gràcies per voler veure 32 minuts de denúncia!
11 de setembre, la Diada a Bellvitge
El documental segueix el seu recorregut.
Ja fa un parell de mesos que corre pel País Valencià i, segons ens han dit, amb una bona rebuda. No podem fer res més que donar-vos les gràcies.
L'Onze de setembre també el podreu veure, a les festes de Bellvitge.
Ja fa un parell de mesos que corre pel País Valencià i, segons ens han dit, amb una bona rebuda. No podem fer res més que donar-vos les gràcies.
L'Onze de setembre també el podreu veure, a les festes de Bellvitge.
dimecres, 23 d’abril del 2008
diumenge, 2 de març del 2008
ON EL PODEU VEURE (MARÇ I ABRIL)
16 de març: Pla de l'Estany (falta concretar)
28 de març: Les Corts (Barcelona)
29 de març: Nou Barris (Barcelona)
4 d'abril: Bankarota (Cornellà)
abril (dia per concretar): Riudoms
28 de març: Les Corts (Barcelona)
29 de març: Nou Barris (Barcelona)
4 d'abril: Bankarota (Cornellà)
abril (dia per concretar): Riudoms
Subscriure's a:
Missatges (Atom)